Josep Maria Esquirol escriu a “La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat” amb la següent reveladora equivalència: “Hi ha alguns jocs infantils, com el de tocar i parar, en què després del perill, si el vailet aconsegueix arribar a una zona segura, crida “Casa!” o “Salvat!”. Paga la pena fixar-se en la cara de satisfacció que fa en pronunciar aquestes paraules. Reveladora equivalència: la casa salva”.

​

És inevitable concebre’s com a ésser que necessita formar part d’un indret, que necessita, de fet, saber-se situar en un punt en concret del mapa. Aquest dubte, que ens envaeix en algun moment de la nostra vida, ennuvola els nostres pensaments fins a desenvolupar un llarg monòleg entre la part més radical i la part més sentimental del jo. És en aquest punt on arribem fins a casa.

​

I què és casa? —ens preguntem.

​

Ens ensenyen a entendre aquest concepte com un espai físic, com una construcció arquitectònica, o bé com un indret que ens dona recer i refugi. Quan aquesta concepció no s’adapta al que ens és imposat, trontolla el nostre cercle de confort... I és que costa d’acceptar que quan ens estiguin a punt d’atrapar, com diu Esquirol, no tinguem un lloc on caure rendits després de l’esforç de l’última cursa.

​

Potser sí que som capaços de situar-nos en un punt en concret d’un mapa; o potser casa són persones que estan en constant moviment, i per això, no sabem on situar-nos.